RECOPILACIÓ BREVA de las materias qve lo avtor troba de interés en lo referent a jardins i paisatges, entre altres cvriositats.

diumenge, 29 de maig de 2011

Aquilegia vulgaris





questa flor sempre m'ha fascinat. 


També anomenada Aguileña, Flor de la gelosia o Copa de Rey, entre d'altres.
 No trobava el lloc per plantar-la fins que vaig fer un jardí al Guinardó que tenia un racó que semblava ideal per a ella.
I va resultar que si, que li va agradar el lloc.
Es tracta d'una planta herbàcia, perenne, originària de zones temperades d'Europa i Asia

En l'antiguitat s'havia utilitzat per a fer perfums afrodisíacs.
 A les vestals romanes (verges consagrades) se les prohibia tenir cap contacte amb aquestes plantes. 
Però també sembla que té propietats antipirètiques, diurètiques, astringents...
"Oju" que és molt tòxica. Pot ser mortal per enverinament. Pot provocar aturada cardíaca.
També llegeixo a la Wiki que les llavors moltes i macerades en oli i posat en el cap, serveixen per foragitar els polls 
Cal plantar-la en llocs a mitja ombra, tot i que pot tolerar una mica de sol. No necessita una terra especial, no més que dreni bé. 
Les flors són de colors variats i força vistosos. Si es vol es pot sembrar la llavor obtinguda en el jardí. Però les generacions que neixen de les noves llavors perden els colors més vius
S'han de sembrar des de mitjans d'estiu fins principis de tardor. Generalment us floriran al segon any.
Faran més goig si planteu o sembreu plantes amb flors de diferents colors en grupets.

dimarts, 17 de maig de 2011

Acanthus mollis

No sé què he fet que al intentar copiar els enllaços dels capitells corintis se m'ha esborrat tot el post :o(
Intentaré reproduir-lo, però està clar que no serà el mateix





na planta fantàstica....
...per a cobrir talussos.
Pot ser invasora
Quant el fruit està madur, esclata per caure lluny de la planta mare. Germina amb molta facilitat.
Les espigues es poden utilitzar per decoració. Si en voleu agafar, aneu amb compte per què a sota de la flor hi ha punxes com agulles!


Li agrada la mitja ombra però també se la pot trobar a ple sol... si té humitat a les arrels.


Diu la llegenda que Calímac, en veure aquesta planta enroscada a un cistell d'ofrena a la tomba d'una donzella, va trobar la inspiració per a crear la típica ornamentació dels capitells corintis


Des de molt antic, se li atribueixen propietats medicinals: Pel seu alt contingut en mucílag es pot utilitzar per estovar durícies. També s'ha usat per fer ènemes contra la disenteria o els hemorroides.
Espero que no l'hagueu de menester ;o)



dilluns, 9 de maig de 2011

LA GRAN GALA





quest és un post especial...
...d'agraïment a:

No només per haver organitzat els premis Oscar BlogVille...i haver-me nominat i premiat amb un d'aquests "Oscars"... no, 
 també :

- per escriure històries que ens toquen la fibra sensible...
per estar en aquest mon virtual fet per persones reals
- per esdevenir un amic amb qui passejar per aquests mons de Déu...


GRÀCIES    PASEANTE!

d'esquerra a dreta :
Òscar (del Lost Art of Keep a Secret, vestit de blanc en homenatge al realmadrí), la Be Wild, la Filadora, la Violette, el Martí (de l'Aquari), la Xènia (del Xurriblog), El Veí de Dalt, l'Àmber, la Duchsgel, la Commuter, la Mainoestard, La RaTeta, l'Helena (del maskmilpalabras),l'MK (de Cuentos Prescindibles), la País Secret, la Joana (guanyadorissssima) i el Fra Miquel. Al mig ajupit tenim al Paseante vestit amb un Barça Vintage. En un sofà a la dreta està la Vida i al quadre penjat del darrera tenim al Tanguito (Patente de Corsario)



CRÒNICA FINAL DE LA GALA D'UNS OSCARS EXCEPCIONALS I MOLT ORIGINALS

L'escenari s'ha quedat totalment fosc. Les llargues cortines de vellut, d'un color verd “pistatxo” han caigut lentament i reposen arran del terra de caoba. El públic ha començat a aixecar-se i debat, alegre, el lliurament de premis. Hi ha divisió d'opinions. "Llàstima que ... no sortís premiada", se sent dir a uns ... "Jo hauria votat a ..." diuen altres ". Tot d'una, gairebé sense temps perquè ningú hagi sortit de la sala, diverses persones que encara romanien en els seus seients, emeten un "ohhhh!" De sorpresa. Es tornen a encendre els focus. El públic sorprès dirigeix les seves mirades a l'escenari. Alguns, es tornen a seure a les seves butaques blau cobalt, esperant una mena de “remake” de l'espectacle.

Des de darrere de les cortines han aparegut, cadascun d'una banda, l'encantadora MK i el patxanga del Veí de dalt. Ella va vestida al Lara Croft. Ell és gairebé una calcomania esperpèntica d'Indiana Jones, amb una llonganissa moix a la mà. "Veí, et vaig dir que agafessis un fuet ...". "Vas dir un fuet ..., qui havia de pensar que et referies al de donar assots ...?

MK agafa amb fermesa el micròfon:

-Ejem ..., ha estat una nit llarga, plena de sorpreses i de moments molt emocionants ...Però no podem anar-nos sense donar-li al nostre estimat Paseante un calorós aplaudiment que tant es mereix per l'organització d'aquesta meravellosa gala dels Òscars de Blogville.

El públic comença a aplaudir alegrement. Els aplaudiments van pujant de to Des del fons de la sala es comencen a cridar el seu nom donant sentides palmades, xiulets i algun udol ronc. No obstant això, el Paseante no apareix ni passejant ni arrossegant les seves gastades sabatilles per cap costat.

MK torna a insistir, aquesta vegada amb un to de veu més emfàtic:

-Paseante, si us plau, et preguem pugis a l'escenari amb nosaltres. Mira que ja s'està fent tard i el Veí comença a tenir gana!
- A quin tipus de fam et refereixes, preciosa?
-A les dues, carinyo. A part de l'habitual, sé que és l'hora dels teus potets de verdures Bledine.

El públic continua aplaudint, però ni rastre del protagonista.


Una veu femenina en off Requereix, així mateix, la presència a l'escenari del Paseante. Res de res. Ni rastre.


El Veí de dalt, per despistar l'atenció, agafa el micro i deixa anar al públic:

- Potser estigui al lavabo ... Algú hauria d'anar allà ...

Dos membres de seguretat van a mirar als lavabos. Als cinc minuts tornen negant amb el cap

-Res.
- Heu mirat al de dones? -Afegeix el Veí, intentant malbaratar tot el seguici d'admiradores i intentar demostrar el que ell sempre havia sospitat: que el Paseante era un transvestit.
-Ni en el servei de cavallers ni en el de dames.

De sobte sona un telèfon. "És el meu smartphone", diu MK. Se li sent parlar molt afectuosament amb algú que sembla poder donar alguna pista sobre el seu parador. MK agafa, discretament, de la mà al Veí de dalt i fan mutis darrera les cortines.

Mentrestant, el públic ja es dóna per resignat i torna, per segona vegada, a desfilar pels passadissos del teatre. De sobte apareix MK amb un nou i glamurós vestit platejat (com pot aquesta dona canviar-se de peces tan ràpidament i que, a més, totes se li cenyeixen perfectament al cos?) Que deixa a les dones sense respiració i als homes bombant sang a l'entrecuix.

En aquest mateix instant comença a sonar la Banda Sonora Original de "Missió impossible". El públic xiuxiueja entre si, alguns amb expressió divertida, altres amb expressió preocupant i, alguns, impacients, però discrets. El Veí torna dirigint-se al públic els dóna la bona nova:

- Ara sí! Tenim el gust de comunicar que el Paseante ha estat localitzat, en ...- i sense deixar que acabi la frase, el públic l'interromp, i aplaudeixen tots alhora, aixecats i victorejant el seu nom "Paseante, Paseante!".

Tot seguit sorgeixen de la petxina, allà on s'amaguen els apuntadors, els dos nens que, alhora, són presentats com els nebodets del ben trobat protagonista, agafats de les mans d'aquest i MK darrere, en segon pla. Llavors, MK i el Veí de dalt fan un a part i deixen al Paseante amb els seus nebots a cada costat, agafats de les seves mans, enmig de l'escenari. El públic esclata en renovats aplaudiments. Tendra escena.

La veu en off es fa sentir per tot el teatre: "Shhhhhhhhh, silenci! Sembla que el nostre estimat protagonista prendrà la paraula ... "

- Ejem! Ehhhh, jo ...., err, jo ..., mmmm, err ...
-Va, nano, no et tallis, porfissss-li interromp el petit Hayden, el que va vestit de color vainilla i li coneix els seus rampells de timidesa.

El petit Faraó Nil afegeix:

¡Jopetas, oncle, parla ..., jaaaaa, que vull anar-me'n a jugar ....
Tio, que això és més fàcil que besar a una noia, vengaaa ...-, afegeix el petit Hayden.

El Paseante s'arma de valor, s'aclareix la veu i diu amb veu una mica tremolosa, però molt feliç i sorprès:

-Ejem ... Moltes gràcies, ehhh, és un honor immerescut ... Errrrr, per primera vegada no tinc paraules per agrair tant d'afecte i reconeixement, errrr, insisteixo ..., immerescut.

I es pot veure com se li rellisquen unes llàgrimes per les seves galtes. Està feliçment emocionat, es treu les ulleres de plexiglàs durant uns segons i s'asseca amb els seus dits índex i cor algunes de les llàgrimes vessades.

-Jo, és que sóc un tímid i romàntic empedreït... Errr... Us vaig a revelar un secret. Encara sort que avui és diumenge i no dimarts, ni tampoc a de córrer la sang... Ejem..., tota l'estona he estat amagat aquí sota (assenyala el lloc on es posa l'apuntador, a la closca), en un bagul ple de teles precioses de Damasc, estava molt còmode entre les bellíssimes vestimentes d'aquesta òpera prima... Des d'una escletxa podia sentir com m'estàveu cercant... Em feia riure, perquè la por produeix riure, i és que ja us he dit ..., errrr, sóc molt tímid ...

Una altra ovació irromp seu improvisat i encantador discurs ...

- Fa uns quatre anys que vaig sortir al món. Bé, ehem, és evident que tinc uns quants més, ja ho veieu (rialles encobertes); vull dir que fa uns quatre anys vaig aparèixer en l'escena virtual, en el món dels blogs. Fins llavors només mirava el món al costat del senyor gris... (al evocar, se li s'entretalla la veu), passejant amb ell pel Turó Park o pel país de la boira...; ejemm..., però el meu veritable país sou totes vosaltres, bé, totes i tots vosaltres ... ejem .., vull dir, que em feu viure en les històries que us conto i en els comentaris que em deixeu. Què seria El Paseante sense el vostre afecte? Un coix enmig d'un país erm ... Un cec en un país d'ignorants ... Un anacoreta en una columna del desert ... Hmmm: ... Sóc feliç. Sí Encara que us sembli el contrari o que no sàpiga expressar-ho amb paraula clares. Sabeu? Quan passejo pels racons del meu Turó Park sempre penso en algun de vosaltres ... D'alguna manera o altra, llegir-vos alimenta el meu esperit i les ganes de superar-me. Sou fantàstiques i fantàstics. No canvieu. Mai. Perquè en els meus posts sempre hi ha alguna cosa vostre que us pertany, que us trec de la vostra essència i que intento tornar-vos ho amb la meva major energia. Perdoneu si no us aconsegueixo. Els meus passejos solitaris o en companyia són el meu millor medicina. Tant de bo no s'acabin mai ...

El públic trenca a aplaudir. Les noies criden. Algunes ploren. Encara que ho intenti amagar, al Veí també li cau una llàgrima que passa veloç a eixugar amb el palmell de la mà: "Aquests focus que enlluernen ...", diu a MK. Però ella ja no ho sent. Ja ningú sent res. Hi ha un fervor gairebé místic a la sala. Potser l'avinença d'un nova religió? Va caient el teló. El Paseante recull una rosa del terra. La olora. La besa. I se l'emporta al cor amb les dues mans. L'ofereix al públic. Rugeix la marabunta. La llança al vol. La platea és un crit unànime: "Paseante, Paseante!". Tots els guanyadors d'un Oscar els mostren en alt assenyalant a ell. Com si l'hi tornessin. Els seus nebots l'agafen de la mà i el porten cap a dins. Cau el teló. I els aplaudiments continuen durant quinze llargs minuts.

MK només aconsegueix balbucejar: "Irrepetible. Inoblidable ". El Veí respon: "Cert: mai oblidaré el teu escot".



Equip de Guionistes: Amber, El Veí de Dalt, Filadora i Joana
Equip d'Imatge: Be Wild, Commuter, La RaTeta Miquey i Violette
Coordinació: El Veí de Dalt, Filadora i La RaTeta Miquey

M'ho he passat d'allò més bé en aquesta gala dels oscars de BlogVille. 
Gràcies també a tots els que heu participat i fet possible aquest post.

dilluns, 2 de maig de 2011

LA CIUTADELLA DE ROSES





i no heu estat mai a la Ciutadella de Roses...   
...amb l'aspecte extern...


...difícilment podreu imaginar el que podeu trobar dins
...si més no, és el que em va passar a mi el primer cop que hi vaig anar.
Si les pedres parlessin (que si que ho fan :o) 
Les d'aquest lloc, ens explicarien històries de fa, com a mínim, 2.300 anys...
Algunes "parlen" en una llengua que podem entendre bastant fàcilment...
Els que sou de lletres i heu estudiat llatí, ho teniu més fàcil
algú em pot traduir el text de sota el rellotge?
(cliqueu la imatge per veure-la més gran)

Altres necessiten d'especialistes que han estudiat el seu "idioma" 
Però el museu ens proporciona prou informació per què anem reconeixent les petjades que varen deixar els successius habitants d'aquest espai 
Fem una passejada?
A l'ombra del majestuós pollancre... 
...trobareu l'antiga colònia romana(s.IV-VI)  
Els grecs s'havien instal·lat una mica més amunt, per allà el s. III a.C  
Aquí s'hi han trobat dos forns que produïen atuells per a la taula, la cuina i el rebost. 
Podreu veure'n alguns al museu.
La Ciutadella va ser un recinte amb usos militars en gairebé tota la seva història.
 Per això hi trobareu...
 quarters d'infanteria,
 arsenals d'armes,
drassanes... (la línia de costa estava més endins que actualment) 

...i evident-ment, no podien faltar, l'església i el monestir (s.XI)





Si anem vorejant per les muralles 

...ens trobem amb la vila medieval (s. XI a XVII) 
On hi havia un hospital anomenat "de pobres" (s. XV) 
Més tard es va construir un altre de militar (s.XVII)
Caminant en direcció al mar, encara trobarem una altra construcció més contemporània: El fortí.(s. XIX)
...i un búnquer del segle passat...
Uff! Em deixo un munt de coses...
...però al museu et donen uns papers on està tot molt ben explicat :o)
Els francesos varen ocupar la Ciutadella en diverses ocasions durant les lluites entre les monarquies espanyola i francesa entre els segles XVII i principis del XIX.
 Si trobeu que tot està en runes és en part pels atacs que va patir en aquest període,
 però sobretot per què els francesos la varen dinamitar en marxar el 1814,
 per què no la pogués aprofitar "l'enemic". 
Es poden fer moltes coses a dins o als voltants de la Ciutadella
Us podríeu portar la carmanyola i... apa! A passar-hi tot el dia!
També s'hi organitzen tallers, exposicions, concerts...
I si no, només per les vistes i els paisatges que podeu veure ja val la pena entrar-hi




No us l'acabareu...

I si us en canseu, sempre us podreu acostar a la platja a descansar tot seient en un bar
o prenent el sol 
:o)
Sigueu feliços


PD:  Ui! m'oblidava de comentar quelcom que crec és important: Gràcies a un grapat de gent  preocupada pel patrimoni de Roses i que va lluitar per protegir.lo, aquest espai no ha estat víctima de l'especulació i la urbanització desmesurada que va patir la costa Brava a partir dels anys 60.
(aquest escrit pertany a una exposició que hi ha dins el recinte, sobre la urbanització de la costa brava per allà els anys 60. Ho podreu llegir millor si cliqueu la imatge per què es faci més gran)
Més informació aquí